Xòfers

23 02 2012

L’altre dia em recordaven que fa molt que no escrivia al blog. I és cert. El cas és que he estat reflexionant. Però no ens enganyem: no porto des del 4 d’agost reflexionant, tampoc ens fliparem, ara. Potser és que no trobava el temps per escriure o potser és que no tenia res interessant a dir. I no sé si ara tinc alguna cosa interessant a dir, però el què és evident és que tinc tot el temps del món per escriure.

MC Ediciones ha entrat en concurs de creditors. Sorpès? Gens ni mica. Això era de preveure des de feia molt de temps. A més, ha presentat un ERE. Sorprès? Tampoc. I a més, jo formo part dels escollits. Sorprès? Va home va… Ja fa temps que res del què passa en aquesta empresa ni cap de les accions dels seus gestors em sorprèn. En absolut. Però home, veure les llistes de gent inclosa a l’ERE -que d’altra banda… bé, és igual- i veure que el xofer de l’amo segueix mantenint el lloc de treball, en part reconec que sí que m’ha sorprès. Que consti que no tinc res en contra d’aquest home a qui, d’altra banda, no conec. Però mai hauria dit que una editorial requereix dels serveis d’un xofer per funcionar. Que la seva feina és imprescindible per garantir la viabilitat del negoci. Potser sóc un ignorant, però juraria que són els redactors, els maquetistes i els comercials, per sobre de tot, els qui, amb la seva feina, fan que una editorial pugui tirar endavant. A això cal afegir-hi, evidentment, els administratius, comptables, recepcionistes… bé, tot el personal necessari per garantir el funcionament diari de l’empresa a banda del seu negoci principal. Però un xofer?

Potser és que ara que tindran només 10 capçaleres per editar tenen la intenció d’estalviar-se un dineral en taxis per assistir a les rodes de premsa (perquè tots hi anàvem en taxi oi?) i serà el xofer qui porti els redactors i comercials d’un lloc a l’altre perquè puguin fer la seva feina. Sí. Deu ser això. Deu ser que els gestors de MC Ediciones (que per cert mantenen sense excepció el seu lloc de treball tot i reduir la plantilla en més d’un 60%) han decidit fer la vida més fàcil als redactors, comercials i directors que seguiran a l’empresa. Segurament s’han adonat que la política empresarial pròpia del segle XIX que han mantingut fins ara no els ha servit per a res i han decidit avançar una mica i seguir una política empresarial pròpia de l’Anglaterra de principis del segle XX. Potser han vist Downton Abbey -gran sèrie- i s’han adonat que aquesta és la millor manera de funcionar i prosperar. Esperem, però, que no tinguin el disgust que s’emporta Lord Granham quan la seva filla s’enamora del xofer. Imagineu-vos què passaria si alguna redactora s’enamorés del xofer de l’empresa! Un escàndol!. I si aquesta persona fós la oficial de fotomecànica que es veu que treballa a MC Ediciones des de fa anys i panys i a qui no he vist en els set anys que porto a l’empresa, l’escàndol ja seria majúscul, perquè ella sí és la filla del jefe.

Als qui seguiran a l’empresa, doncs, una recomanació clara: passaran del segle XIX al la primera dècada del segle XX. Per tant, mentre no s’inventa el telèfon, que vagin aprenent morse per transmetre les seves cròniques per telègraf.

Anuncis




33

3 08 2011

Mai m’ha agradat massa fer anys, no sé exactament per què, però tot i que m’agrada celebrar-ho amb els amics i la gent que m’estimo, sumar anys és algo que no m’ha fet mai especial il.lusió (tot i que tampoc em deprimeix, tot sigui dit).

Doncs bé… Ara faig 33 anys… I home, miro enrere i la veritat és que tinc un munt de queixes, però al mateix temps penso que tampoc em puc queixar. No puc dir que la vida m’hagi tractat malament, però honestament tampoc puc dir que m’hagi tractat bé… Al cap i a la fi, segueixo trobant molt injust haver perdut els meus pares i el meu germà tan aviat i en tan poc temps… I si bé vaig tenir una infància feliç, no puc dir el mateix de l’adolescència ni del 2004, el 2008, el 2009 i el 2010.

Vaja, que mirat així, es podria dir que he tingut mitja vida bona i mitja vida molt dolenta… Però com ja he dit altres cops, de tot se n’aprèn. I ara mateix no em puc queixar. Tinc tots els ingredients necessaris per ser feliç i malgrat que les coses dolentes que m’han passat han sigut molt doloroses i sens dubte m’han marcat, no estic disposat ni tinc cap ganes que m’amarguin l’existència. Són allà i he après a viure amb elles, però els amics, la família que em queda i la meva parella són aquí, són el present i em fan immensament feliç i només per això, ja val la pena viure, com a mínim, 33 anys més, amb tot lo bo i tot lo dolent que portin. 🙂





Visió

16 06 2011

Fa vuit dies vaig fer un pas molt important: operar-me de miopia.

És una cosa que sempre m’havia rondat pel cap, perquè al cap i a la fi, dur ulleres no deixa de tenir les seves incomoditats, especialment en aquelles situacions en les que no les pots portar i et trobes que això et limita (a la platja, a Port Aventura, al sortir de la dutxa…). A la revisió del maig la doctora m’ho va mencionar i aquest cop em vaig decidir a fer el pas, amb el respecte que mereix sempre una operació i més quan és als ulls i amb un làser.

I no podria estar més content. No només l’operació és rapidíssima i sense cap mena de dolor, sinó que la recuperació està sent també molt ràpida. Avui he fet la revisió i està tot perfecte. Ara mateix, fora dels ulls una mica ressecs, no tinc cap mena de molèstia i sí, en canvi, una sensació de satisfacció per haver invertit els diners en mi i per una cosa que millora la meva qualitat de vida. En aquests casos, si pots disposar dels diners, millor gastar-los en això que en altres coses. Perquè invertir en un mateix és primordial.

Com ha dit la doctora al despedir-se: “disfruta de tu primer verano sin gafas”. És exactament el què penso fer.





Un any

20 04 2011

Diumenge passat va fer un any que va morir la meva mare. L’he tingut molt present i li dedico aquest post amb les Valquíries de Wagner, que li encantaven…





Mal dia

13 04 2011

Sembla mentida lo ràpid que ens acostumem a estar sempre estupendament bé. Imagino que encara més quan venim d’una temporada difícil i complicada. Però som humans i estar sempre “a dalt de tot” és impossible i segurament no deu ser ni bo per la salut mental.

Després d’una temporada llarga sentint-me molt bé i content de manera quasi constant, per primer cop en mesos avui no tinc un bon dia. Gens bo, de fet. En desconec el motiu exacte, perquè tampoc ha passat res que pugui motivar-ho, però m’ha sobtat sentir-me així, perquè havia perdut el costum. Segur que influeix, i molt, que diumenge farà un any que va morir la meva mare. És inevitable pensar-hi i és inevitable que això em faci estar trist. Però tampoc he deixat de pensar-hi en tot l’any i fins ara no m’havia sentit tan abatut com em sento avui. I tampoc passa res per estar-ho, que de tant en tant és bo baixar una mica a la terra. Ja em passarà.

És curiós com quan s’està en aquest estat més abatut i pessimista tot es comença a distorsionar i tot es veu més negre. És allò de que el cap comença a donar voltes i més voltes i t’acabes ofuscant per qualsevol cosa, tant per allò que va bé, que de sobte tens la sensació que pot no anar tant bé, com per allò que va malament, que tens la sensació que va molt pitjor. Hi ha moltes maneres de reflexionar sobre la vida d’un mateix. Jo sóc molt reflexiu, sempre ho he estat –massa i tot, potser- però penso que a les reflexions que fa un mateix se’ls ha de donar més o menys importància en funció de l’estat anímic. Perquè el què avui es veu d’una manera, demà es pot veure d’una manera molt diferent, en funció de si estem bé o no anímicament. És una mica com quan estàs emprenyat, que tractes a la gent de mala manera, tinguin o no la culpa de l’emprenyamenta. I crec que ser conscient d’això és molt important.

Avui no tinc un bon dia i ja no hi estava acostumat. Però malgrat tot, sóc conscient que és passatger i per això li dono una importància relativa. Perquè sé que tinc moltes coses bones a la vida i per això segur que demà serà millor.





525.600 minuts

18 03 2011

Five hundred twenty-five thousand six hundred minutes,
Five hundred twenty-five thousand moments so dear.
Five hundred twenty-five thousand six hundred minutes
How do you measure, measure a year?

Així comença “Seasons of Love”, del musical Rent (immens musical i gran pel.lícula). Avui l’he penjat al Facebook per dir bon dia i m’he recordat del què vam comentar dimecres passat amb la meva terapeuta. Vaig decidir anar al psicòleg fa un any i mig aproximadament perquè estava en un estat d’ansietat insostenible. Aquell intent va ser fallit. Però just després de morir la meva mare vaig decidir provar un altre tipus de teràpia que sí m’ha anat molt bé (gràcies, Emma!)

En la darrera sessió, on per cert em va dir que amb una o dues més ja em podrà donar “l’alta” (cosa que el meu compte corrent agrairà profundament), va enumerar-me del tirón tots els canvis que he viscut en un any; en 525.600 minuts, com diu la cançó. I certament fa una mica de vertigen:

  • Ha mort la meva mare
  • Vaig decidir casar-me
  • Vaig començar a organitzar el casament
  • M’he separat de la persona amb la que he estat gairebé mitja vida i a la que he estimat i estimo amb bogeria.
  • Me n’he anat a viure sol fora de Barcelona
  • He sortit de l’armari
  • He buidat i venut el pis dels meus pares
  • He fet nous amics
  • He començat una relació amb un noi fantàstic

I el millor de tot això, és que malgrat tot el què ha passat, concentrat en només 525.600 minuts, els meus amics de tota la vida segueixen amb mi, tinc una estupenda relació amb la meva ex i em sento amb una força i unes energies que feia anys que no sentia. Clar que he patit i he fet patir a la gent que m’estimo (i això és el que em sap greu de tot plegat), però haver sobreviscut amb energies renovades a un any tant i tant intens té un mèrit molt important. I no és per posar-me una medalla a mi mateix, perquè el mèrit es tan meu com de totes i cadascuna de les persones que han estat al meu costat en algun moment durant aquest temps.

 





15 dies

16 03 2011

En 15 dies la vida pot canviar. Pot ser un canvi radical, o pot ser un canvi tranquil. Un canvi negatiu o un canvi positiu.

En 15 dies pots adonar-te de com n’és de puta la vida en ocasions o pots adonar-te del què és la felicitat.

En 15 dies pots perdre algú que t’estimes o pots conèixer algú a qui estimar.

En 15 dies vaig perdre el meu germà i la meva mare, però en 15 dies també he pogut experimentar l’altre cantó de la balança. La vida és així… tot té un equilibri i quan has viscut tantes coses dolentes, tard o d’hora te’n toquen de molt bones!

HFY!