Xòfers

L’altre dia em recordaven que fa molt que no escrivia al blog. I és cert. El cas és que he estat reflexionant. Però no ens enganyem: no porto des del 4 d’agost reflexionant, tampoc ens fliparem, ara. Potser és que no trobava el temps per escriure o potser és que no tenia res interessant a dir. I no sé si ara tinc alguna cosa interessant a dir, però el què és evident és que tinc tot el temps del món per escriure.

MC Ediciones ha entrat en concurs de creditors. Sorpès? Gens ni mica. Això era de preveure des de feia molt de temps. A més, ha presentat un ERE. Sorprès? Tampoc. I a més, jo formo part dels escollits. Sorprès? Va home va… Ja fa temps que res del què passa en aquesta empresa ni cap de les accions dels seus gestors em sorprèn. En absolut. Però home, veure les llistes de gent inclosa a l’ERE -que d’altra banda… bé, és igual- i veure que el xofer de l’amo segueix mantenint el lloc de treball, en part reconec que sí que m’ha sorprès. Que consti que no tinc res en contra d’aquest home a qui, d’altra banda, no conec. Però mai hauria dit que una editorial requereix dels serveis d’un xofer per funcionar. Que la seva feina és imprescindible per garantir la viabilitat del negoci. Potser sóc un ignorant, però juraria que són els redactors, els maquetistes i els comercials, per sobre de tot, els qui, amb la seva feina, fan que una editorial pugui tirar endavant. A això cal afegir-hi, evidentment, els administratius, comptables, recepcionistes… bé, tot el personal necessari per garantir el funcionament diari de l’empresa a banda del seu negoci principal. Però un xofer?

Potser és que ara que tindran només 10 capçaleres per editar tenen la intenció d’estalviar-se un dineral en taxis per assistir a les rodes de premsa (perquè tots hi anàvem en taxi oi?) i serà el xofer qui porti els redactors i comercials d’un lloc a l’altre perquè puguin fer la seva feina. Sí. Deu ser això. Deu ser que els gestors de MC Ediciones (que per cert mantenen sense excepció el seu lloc de treball tot i reduir la plantilla en més d’un 60%) han decidit fer la vida més fàcil als redactors, comercials i directors que seguiran a l’empresa. Segurament s’han adonat que la política empresarial pròpia del segle XIX que han mantingut fins ara no els ha servit per a res i han decidit avançar una mica i seguir una política empresarial pròpia de l’Anglaterra de principis del segle XX. Potser han vist Downton Abbey -gran sèrie- i s’han adonat que aquesta és la millor manera de funcionar i prosperar. Esperem, però, que no tinguin el disgust que s’emporta Lord Granham quan la seva filla s’enamora del xofer. Imagineu-vos què passaria si alguna redactora s’enamorés del xofer de l’empresa! Un escàndol!. I si aquesta persona fós la oficial de fotomecànica que es veu que treballa a MC Ediciones des de fa anys i panys i a qui no he vist en els set anys que porto a l’empresa, l’escàndol ja seria majúscul, perquè ella sí és la filla del jefe.

Als qui seguiran a l’empresa, doncs, una recomanació clara: passaran del segle XIX al la primera dècada del segle XX. Per tant, mentre no s’inventa el telèfon, que vagin aprenent morse per transmetre les seves cròniques per telègraf.